Traient pit amb els espais protegits

Som un país modèlic pel que fa a la conservació de la biodiversitat. La nació europea amb més territori protegit, presumim. La UNESCO acaba de concedir-nos una nova Reserva de la Biosfera, la de Terres de l’Ebre, i Espanya ja és el segon país al món amb més nombre de reserves MAB. Traiem pit i palmadetes a l’esquena per tothom.

ImatgeLluny de la mediatització de les polítiques de conservació de la biodiversitat, el paisatge i els recursos, el món professional i les organitzacions no governamentals ambientals aixequen, des de fa alguns temps, veus d’alarma. Les retallades i la crisi es veu que també afecten als recursos disponibles per dur a terme les polítiques de gestió dels espais naturals, especialment en aquells més costaners o gestionats mitjançant consorcis. Només cal fer un cop d’ull a la nova Llei de costes per veure que, un cop més, les polítiques de dubtosa sostenibilitat xoquen amb les fotos que es fan els dirigents.

El programa MAB neix als anys 70 i poc ha evolucionat. Es diu que són llocs on, en concertació amb les poblacions locals, s’experimenten pràctiques innovadores per conciliar l’activitat humana i la conservació del medi ambient, declara la UNESCO. El model consta de tres zones diferenciades, el nucli central, amb una protecció estricta, i dues zones d’amortiment progressiu on es permeten diferents activitats, sempre sostenibles. S’aposta per la recerca, per una base científica que millori la relació global de les persones amb el seu entorn. En un país on viure de la ciència és una odissea no està gens malament, no trobeu? Qui posarà dinerets per pagar estudis i projectes, Barcelona World? No sé si es preveuen estudis per acabar amb les “reserves territorials” de les que parlava el molt Honorable a la UNESCO i potenciar (més encara) la presència de parcs eòlics en territori ebrenc. Amb això de l’economia verda passa com amb el desenvolupament sostenible, segons de la boca d’on surt perd tot el seu sentit.

Al MAB, els petits nuclis de conservació que es creen són poca cosa més que això, illes. On és la connectivitat ecològica entre espais? L’instrument més poderós per tal de conservar la biodiversitat no és un cèrcol que aïlli, sinó el disseny de polítiques reformistes que puguin convertir la conservació de la biodiversitat en matèria de preocupació privada i social. No per limitar el creixement econòmic, sinó per acompanyar un desenvolupament en sintonia. Com diu un conegut anunci estiuenc, no és el què, és el com.

Potser caldria focalitzar la nostra atenció en esforços actius i que tendeixin a produir una ciència de la conservació vertaderament integrada, així com el desenvolupament de principis sòlids de gestió de paisatges, caminant cap a una creixent interacció entre aquells que prenen les decisions i aquells que els gestionen i els viuen. Només un exemple dels de casa nostra, la Xarxa de Custòdia del Territori.

I, per cert, home i biosfera ha quedat demodé, ahora lo que se lleva és parlar de dones i homes, persones, vaja. I si m’apureu, a mi em mola més parlar de paisatge, total ja és una noció que integra homes, dones i biosfera.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s