Els jocs de la fam

Fa uns dies llegia un article publicat al Periódico Diagonal que titulava amb negreta “si criticabas Barcelona 92 te convertías en un traidor”. Era una reflexió crítica, feta des de l’esfera del moviment veïnal barceloní, d’aquell urbanisme de l’època Maragall, ideat per Bohigas & company, que va contribuir enormement a transformar la ciutat i a crear i fer créixer la marca Barcelona. No parlaré d’això, sinó de si l’urbanisme basat en esdeveniments internacionals i la construcció de grans infraestructures té sentit avui, de la relació de Barcelona i el Pirineu i de les polítiques (sostenibles) de muntanya. Anem per parts, va dir Jack l’esbudellador un dia.

Model Barcelona. Potser Barcelona’92 va funcionar, però el model de desenvolupament urbanístic basat en grans esdeveniments es va acabar amb el fallit fòrum de les cultures del 2004. Igual que en Joan Subirats en el seu recent article, sóc de les que pensa que el desenvolupament econòmic basat en un urbanisme del creixement, de la construcció, de les grans inversions, dels “pelotazos”, s’ha exhaurit. I com deia en un post anterior: No estimats/es, la planificació del territori no es pot basar en les infraestructures i els grans projectes, no si volem que termes com cohesió, participació, ciutadania, sostenibilitat o innovació formin part del nostre vocabulari sociourbanístic-territorial. Us convido a rellegir-lo.

Política de muntanya. Hem de fer els jocs per ajudar al Pirineu, l’alcalde Trias dixit. Gràcies. No tenia clar de quin costat de la plaça San Jaume es governava el Pirineu però ara veig que els tentacles de la ciutat difosa, de la taca d’oli, de la ciutat-vall que basa molts dels plans directors urbanístics de les comarques pirinenques, arriben realment fins als 2.500 metres d’alçada. Si de cas, dic jo, que potser la política de muntanya (si és que podem dir que n’hi ha alguna de pensada) hauria de ser cosa del govern dels millors i no de l’Ajuntament de Barcelona. Si de cas, dic jo, ja posats a fer un referèndum a posteriori de prendre la decisió de presentar-se o no (molt útil, no creieu?) que preguntin als pirinencs quina és la millor manera d’ajudar-los; a mi se m’acudeixen mil maneres: que no es tanquin les escoles rurals del Pallars, que la velocitat d’internet i la cobertura de mòbil sigui la mateixa que la de la plaça San Jaume, que s’aposti pels agricultors i ramaders locals, que es potenciï la cultura de muntanya, que no es tanquin CAPs, que s’implementin polítiques de joventut i igualtat en el medi rural… i un llarg etcètera que potser serà objecte específic d’un altre post.

Sostenibilitat. Fa anys que arrosseguem el debat sobre la vialitat futura de les estacions d’esquí en un context de canvi climàtic global. Estacions insostenibles que cada cop obren menys i necessiten més neu artificial per funcionar, fabricada amb ingents quantitats d’aigua i energia i deixant grans impactes en el territori. La meva àvia ja ho deia allò de pa per avui i fam per demà. Com es deia allò de la Vall del Filià? Ui, si, vall fosca ressort, més conegut com #Urbanismexpress. El sentit comú ens hauria de fer reflexionar sobre el model de desenvolupament econòmic a muntanya i començar a escoltar altres veus que defensen altres maneres de fer, altres oportunitats, altres iniciatives endògenes, vinculades localment amb un turisme sostenible, uns productes de qualitat amb valor afegit i uns sectors econòmics tradicionals (com la ramaderia o el turisme) que es reinventen de forma ètica, equitable i sostenible.

Imatge

Potser m’acusen de pirinenca traïdora, però sé que no sóc l’única veu de les muntanyes que aposta per un urbanisme adaptat al nostre territori, manera de ser i oportunitats. Una política de muntanya que cohesioni socialment aquestes àrees que molts creuen formen part de la gran urbs metropolitana. I no. Apostem pel paisatge, entès de forma integral com a valors culturals, ecològics, socials, econòmics, estètics i identitaris d’un territori per reinventar-nos. Sé que podem i sabrem fer-ho sense necessitar uns Jocs Olímpics, per molt que la candidatura digui que vol respectar els valors ambientals i el patrimoni natural i reforçar en la mesura del possible la identitat i la cohesió dels Pirineus. Si són, seran els jocs de la fam, no els de Suzanne Collins, sinó els de la crisi actual i el futur amb un model polític, econòmic i urbanístic obsolet.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s