Buits urbans i el nou urbanisme

Les noves pràctiques d’intervenció ciutadana que reclamen la reapropiació dels buits urbans apel·len al sorgiment d’un nou urbanisme. El repte que es planteja és si a través d’actuacions temporals i del do it yourself es podran reformular les estructures de l’urbanisme formal i que una major implicació ciutadana en el disseny de la ciutat no es tradueixi en una retirada dels poders públics, indispensables per revertir les desigualtats espacials.

buits_urbans-ciutadania-urbanisme_                                      (autor: Jaume Badosa)

Des que es van fer evidents les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària en el paisatge urbà han començat a desenvolupar-se noves pràctiques d’intervenció en la ciutat. Unes pràctiques que propugnen un canvi del model urbà, que s’allunyi de l’expansionisme especulatiu de les últimes dècades i s’orienti a la regeneració i reapropiació de la ciutat construïda. Solars buits, equipaments en desús i espais abandonats són el focus d’atenció de molts col·lectius ciutadans que s’han activat per fomentar la seva obertura mentre no s’executin els plans urbanístics vigents. Així, on està previst que es construeixi un equipament es crea un hort urbà; on no hi ha recursos per construir un poliesportiu es dissenya una plaça. L’urbanisme formal -sovint criticat per lent i rígid- s’ha vist alterat per iniciatives ciutadanes de caràcter espontani que canvien el rol de veïns i veïnes, passant de ser mers usuaris a dissenyadors i constructors de l’espai públic.

El disseny d’aquests espais -que es caracteritzen per l’ús de palets en lloc del ciment- ha configurat un urbanisme informal que ha desenvolupat projectes de caràcter temporal i que han pretès donar resposta a necessitats locals (un barri sense suficients places públiques, falta de pistes esportives, biblioteques promeses que no es construeixen). Ara bé, ¿tenen capacitat aquestes pràctiques per revertir les estructures de l’urbanisme formal que, executat durant les últimes dècades des d’interessos especulatius, ens ha deixat els paisatges urbans actuals? Des del meu punt de vista, hauríem abordar algunes qüestions.

Sovint s’ha apel·lat i cedit l’ús dels buits urbans amb arguments de temporalitat. Només falta esperar que acabi la crisi per poder desenvolupar el planejament vigent. Mentre no construeixin l’equipament fem un hort urbà. Les iniciatives ciutadanes sembla que tenen cabuda en aquest mentrestant. Les bases d’un nou urbanisme, que gestioni l’esclat de la bombolla immobiliària, difícilment es podran construir a través de pràctiques urbanes localitzades i temporals. Necessitem canvis legislatius -que no flexibilització- i establir xarxes de col·lectius ciutadans no només a escala local sinó metropolitana i més enllà.

L’empenta de la ciutadania i el context de crisi i austeritat han provocat també alteracions en les formes de govern del territori i en les polítiques urbanes impulsades des de les administracions locals. Diferents municipis han implementat programes que fomenten l’obertura i la transformació temporal de solars buits o acords d’autogestió d’equipaments públics. Ara bé, cal preguntar-se si aquests programes responen a les demandes ciutadanes o bé també són la traducció pràctica de posicionaments ideològics de caràcter neoliberal que pretenen reduir el paper de les institucions públiques en la gestió de la ciutat.

A més, aquestes pràctiques espontànies es caracteritzen pel paper preponderant de la ciutadania en el disseny i construcció de la ciutat. Semblen ser una bretxa en l’encara massa hermètic món de l’urbanisme. No obstant això, no hem de perdre de vista que mentre diferents col·lectius ciutadans han executat el Pla Buits a Barcelona apropiant-se de solars, a la vegada diferents projectes urbanístics de gran envergadura s’han tramitat al marge de la ciutadania o han sortit a la llum sense cap tipus de diàleg. L’ampliació de La Maquinista, el projecte Kids Sagrera, la reforma del Port Vell i un llarg etcètera ho exemplifiquen. I és en aquests projectes on encara s’entreveuen les velles tendències de concebre el sòl com un mer producte d’intercanvi al servei de grans agents privats.

Finalment, tal com ha posat en relleu el Mapa de la Innovació Social de Catalunya, les pràctiques socialment innovadores sorgeixen allà on hi ha més recursos perquè fructifiquin. Aquells barris amb més dificultats econòmiques, amb un teixit social menys estructurat i que han de posar tot el seu esforç en la cobertura de les necessitats bàsiques, podran gaudir de la millora i reapropiació dels seus espais públics?

Si el nou urbanisme ha de desenvolupar-se a través del do it yourself també podem arribar a promoure desequilibris en funció de les capacitats veïnals. Per responsabilitat institucional, i per fomentar la cohesió social, el context actual exigeix que els poders públics planifiquin el territori al marge de càlculs i desitjos especulatius i que juntament amb la ciutadania promoguin un urbanisme per fomentar la justícia espacial.

Post prèviament publicat al Blog Pista Urbana de ElDiario.es

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s